VOCABULARI

UNITAT 1: LA IMATGE

• PERCEPCIÓ:

La percepció, dins del sistema general de processament de la informació o sistema cognitiu, ha estat definida com el procés d'extracció activa d'informació i d'elaboració de representacions.La percepció és un suport bàsic de tots els processos cognitius superiors com són la memòria, l'aprenentatge, el raonament, el pensament.. Però no sempre la realitat es correspon amb la representació cognitiva que té l'ésser humà, les dades que els òrgans sensorials capten no son del tot viables.

• IMATGE

Una imatge és un producte que estableix un vincle de semblança amb la realitat. La imatge pot mantenir una relació de semblança directa amb el seu model o per contra establir una relació simbòlica.

Una imatge digital, també anomenat gràfic digital, és una representació bidimensional d'una imatge utilitzant bits (uns i zeros). Depenent de si la resolució de la imatge és estàtica o dinàmica, pot tractar-se d'un gràfic rasteritzat o d'un gràfic vectorial . Llevat que s'indiqui el contrari en general per imatge digital s'entén gràfic rasteritzat.

• FOTOPERIODISME

Aquest terme designa una funció professional desenvolupada en la premsa i un tipus d'imatge canalitzada per aquesta. Representa el tipus d'imatge mediàtica més reconeguda i assentada. La imatge fotoperiodistica és, d'entre les produïdes o adquirides per la premsa, com a continguts editorials propis, la que es vincula a valors d'informació, actualitat i notícia. És també la que recull fets de rellevància des d'una perspectiva social, política, econòmica i altra, assimilables per les classificacions habituals de la premsa a través de les seves seccions.

• FOTOIL·LUSTRACIÓ

La fotoilustració és l'altra gran categoria de les imatges fotogràfiques en la premsa. Podem considerar que és fotoilustració tota imatge fotogràfica, sigui composta de fotografies en collage i fotomontajes, electrònics o convencionals; o de fotografia combinada amb altres elements gràfics que compleixi amb la funció clàssica de la il·lustració. Aquesta funció la podem resumir com aquella que té com a finalitat la millor comprensió d'un objecte, d'un fet, d'un concepte o d'una idea, ben representant-la miméticamente o ben interpretant visualment trets essencials per a la seva comprensió, a través de procediments de retòrica visual i de simbolització.

• RETOC FOTOGRÀFIC:

Consisteix en l'acció que es duu a terme per dissimular imperfeccions o eliminar els errors d'una obra. Fotogràfic, per la seva banda, és allò vinculat a la fotografia (la tècnica que permet capturar imatges).

Un retoc fotogràfic, per tant, fa referència al procés i al resultat de modificar les característiques d'una imatge a través d'algun tipus d'eina digital. Aquests retocs es realitzen a través d'un programari que permet corregir el contrast i la lluentor de la foto, entre moltes altres coses.

L'objectiu bàsic del retoc fotogràfic és millorar la qualitat de la imatge. D'aquesta manera, si una fotografia va sortir molt fosca ja que va ser presa amb males condicions d'il·luminació, es pot retocar per aportar-li claredat i, d'aquesta manera, permetre que es vegin els seus detalls amb major nitidesa.

• FOTOMONTATGE

El fotomuntatge és un retoc fotogràfic consistent en la unió de fotografies o parts de fotografies o productes impresos en un collage. Va ser introduït pels dadaistes com a mitjà artístic en els anys 1920. Una de les principals vies d'aplicació del fotomuntatge durant la dècada dels 1920 i dels 1930 fou la publicitat i la producció gràfica en general (portades de revistes, de llibres, postals, etc.). El fotomuntatge permetia manipular el producte, ubicar-lo en llocs imaginaris, situar-lo en situacions hipotètiques, relacionar-lo amb elements que denotessin el seu ús o que li aportessin un valor afegit capaç de seduir al consumidor. També permetia crear composicions suggeridores on uns fragments d'imatges es fonien amb les altres per connotar diferents sensacions.

• CONNOTACIÓ:

La connotació és el conjunt de significats subjectius associats a una determinada paraula , Les connotacions poden ser culturals o personals. Per exemple, un colom té el significat denotatiu d'animal, però en la nostra societat s'associa a la pau. Per a un determinat individu, però, pot significar altres coses segons la seva experiència particular. Donada aquesta subjectivitat, el significat connotatiu resulta difícil de mesurar o definir, tot i que se n'han fet intents, com la tècnica del diferencial semàntic.

La connotació està en l'origen de molts recursos literaris com la metàfora.

• DENOTACIÓ:

Consisteix en una descripció de les tècniques i els materials utilitzats per l’artista. Però sobretot hem de fer una anàlisi morfològica dels elements visuals, com ara la forma, el color, la textura, les om­bres… I una anàlisi dels elements com­positius, com ara l’ordenació, l’equilibri, l’harmonia, la representació de l’espai.

• ICONOCITAT:

La iconicitat és el grau de similitud que hi ha entre una imatge i l'objecte que aquesta imatge representa, també, com el grau de realisme d'un dibuix; o grau d'abstracció, si aquest fos més o menys icònic. És la característica que té una imatge de semblar-se el més possible a la realitat, realitat possible o probable, realitat intuïtiva acceptada, o acceptable per a tots.

• ESTEREOTIP:

Els estereotips són un conjunt d'imatges mentals i de construccions lingüístiques fruit de l'herencia cultural i d'un conjunt de prejudicis i d'actituds adquirits. Simplifiquen la realitat esdevenint eines que ens la fan més comprensible. Els estereotips són molt necessaris per a la socialització és a dir, per al desenvolupament i integració dels individus en un entorn que altrament seria agressiu, desconegut, incomprensible i, en definitiva, inabastable.

• SATURACIÓ:

La saturació o puresa és la intensitat d'una tonalitat específica. Es basa en la puresa del color, una tonalitat molt saturada té un color viu i que ressalta; en disminuir la saturació, el color es torna més dèbil i grisós. Si s'anul·la completament la saturació, el color es transforma en una tonalitat de gris. En conseqüència, per exemple, la dessaturació d'una fotografía digital és una de les tècniques amb què es pot transformar una imatge en color en una en blanc i negre. La saturació és una de les tres coordenades amb què es defineix un color en el sistema Hue Saturation Lightness(HSL) i Hue Saturation Brightness (HSB). La saturació d'un color depèn de la intensitat de la llum i del'espectre de longitud d'ona on ve distribuïda.

UNITAT 2: FOTOGRAFIA

• OBJECTIU:

Un objectiu és un conjunt de lents convergents i divergents que formen part de l'òptica d'una càmera tant fotogràfica com de vídeo. La seva funció és rebre els feixos de llum procedents de l'objecte i modificar la seva direcció fins a crear la imatge òptica, rèplica lluminosa de l'objecte. Aquesta imatge es llançarà contra el suport sensible:

• DIAFRAGMA:

El diafragma de la càmera és com la pupil·la de l'ull, és un mecanisme que s'obre i es tanca per deixar passar la llum. La pupil·la es tanca quan hi ha molta llum i s'obre en la foscor. Això mateix succeeix amb de la càmera: el diafragma és el mecanisme que regula la quantitat de llum que arriba el sensor en la càmera digital o a la pel·lícula en una càmera tradicional.

El diafragma regula el pas de la llum mitjançant un anell en el lent o mitjançant un dispositiu digital i la grandària es mesura en uns nombres anomenats “f/”.

F/1.4 – f/1.4 – f/2 – f/2.8 – f/4 – f/5.6 – f/8 – f/11 – f/16 – f/22 -f/32

Mentre més petit sigui el nombre, més obert aquesta el lent, en l'exemple anterior l'obertura F/1.4 és l'obertura màxima del lent i f/32 és l'obertura més petita. Encara que semblés que els nombres no tenen relació amb l'obertura, és més fàcil imaginar-los quan coneixem el per què van en relació contrària. El diàmetre de l'obertura del lent f/2 és 1/2, f/8 equival a 1/8 i així successivament.

L'obertura del diafragma a més del pas de la llum controla la profunditat de camp. Est és un dels principis fonamentals de la fotografia i aprendre a controlar-ho ens donarà la possibilitat d'utilitzar la càmera amb totes les seves possibilitats creatives

• SENSOR:

El sensor d'imatge és l'element d'una càmera fotogràfica digital que capta la llum que compon la fotografia. Consisteix en un xip format per milions de components sensibles a la llum que quan els exposem formen la imatge fotogràfica. A la fotografia digital el sensor electrònic és l'equivalent al rodet fotogràfic convencional. El sensor és una matriu d'elements fotosensibles que funciona convertint la llum que capta en senyals elèctrics que poden recollir-se, mesurar-se i convertir-se en una representació electrònica amb el patró global d'il·luminació que va arribar al sensor. Finalment, el fitxer informàtic que emmagatzema aquest patró pot ser representat en una pantalla (o en paper fotogràfic realitzant certs processos) de manera que els nostres ulls ho veuen com una imatge.

• OBTURADOR:

L' obturador és el dispositiu d'una càmera fotogràfica que controla el temps durant el qual arriba la llum a la pel·lícula fotogràfica a lafotografia química, (o al sensor d'imatge a la fotografia digital). Aquest temps és conegut com la velocitat d'obturació. Juntament amb l'obertura del diafragma, la velocitat d'obturació és el principal mecanisme per controlar la quantitat de llum que arriba a l'element fotosensible.

• FOTOMETRE:

El fotòmetre és un instrument per mesurar la llum existent en una escena i que s'utilitza per calcular l'exposició correcta d'aquesta. Totes les càmeres disposen d'un fotòmetre intern que mesura la llum reflectida en l'escena. Aquest fotòmetre permet a la càmera calcular una exposició correcta.

No obstant això el fotòmetre de la càmera no és el més exacte, i per a cert tipus de fotografia s'utilitzen fotòmetres de mà o fotòmetres externs. Amb ells podem mesurar la llum de forma més exacta.

Podem dividir els fotòmetres en dos en funció del mètode que utilitza per mesurar la llum:

• De llum reflectida: Mesura la llum que es reflecteix en les superfícies. Fent un retrat amb aquest mètode apuntaríem amb el fotòmetre cap a la cara del subjecte i mesuraríem la llum reflectida en aquesta.

• De llum incident: Mesura la llum que incideix sobre el fotòmetre. Fent un retrat amb aquest mètode posaríem el fotòmetre al costat de la cara del subjecte i apuntaríem cap al costat oposat per mesurar la llum que incideix en la seva cara.

• GRAN ANGULAR:

Un gran angular és un objectiu (de càmera de fotos o de cinema) que té una distància focal més reduïda (35 mm o menys, en format 135) que la d'un objectiu normal, cosa que li permet captar vistes més àmplies que les de la perspectiva de l'ull humà.Les característiques d'un gran angular són les següents:

Accentua la perspectiva. Els objectes llunyans semblen molt llunyans, i els propers semblen molt propers.

Té més profunditat de camp que un objectiu normal, i molta més que un teleobjectiu: amb un gran angular, els errors d'enfocament queden fàcilment compensats.

És l'objectiu que, en general, funciona millor en fotografia de paisatges i d'arquitectura.

Hi ha un tipus especial de gran angular, anomenat ull de peix, que capta angles extrems, fins i tot de 200° o més. Les línies rectes dels objectes fotografiats amb un ull de peix queden distorsionades en línies corbes, i les imatges resultants són semblants a les que es veuen reflectides en un mirall convex.

• TELEOBJECTIU:

Un teleobjectiu és un objectiu d'una càmera fotos o de cinema que té una distància focal més gran que la d'un objectiu normal i, per tant, capta una imatge més restringida que l'ull humà i sembla aproximar aquesta imatge.

Les característiques d'un teleobjectiu són les següents:

"Aplana" la perspectiva: els objectes llunyans i els propers semblen més pròxims els uns dels altres.

Té menys profunditat de camp que un objectiu normal, i molta menys que un gran angular: amb un teleobjectiu s'ha d'enfocar amb molta cura, o la imatge queda desenfocada.

Sol ser menys lluminós que un objectiu normal o un gran angular del mateix preu. Els teleobjectius més lluminosos són molt voluminosos i cars.

Els teleobjectius curts (amb pel·lícula de 24 x 36mm, objectius de 80 a 110mm de distància focal, aproximadament) són els millors per a retrat. Els teleobjectius llargs (a partir d'uns 400mm, aproximadament) són els més indicats per a fotografiar animals.

• MACRO :

Es denominen objectius macro aquells especialment dissenyats per enfocar correctament a una distància molt petita, per aconseguir ampliacions generalment d'1:1 (o grandària natural) sense requerir equipament addicional. En general, són objectius dissenyats específicament per a tal fi, gairebé sempre amb longitud focal compresa entre normal iteleobjectiu. Estan minuciosament corregits per treballar a curtes distàncies, el que els fa en general costosos.

També coneguts com a filtres d'aproximació o close-up, són lents simples de forma generalment planoconvexa, amb aspecte, diàmetres i dimensions similars a les d'un filtre fotogràfic. S'enrosquen a la part frontal de l'objectiu, i permeten un augment de la imatge proporcional al seu disseny. S'etiqueten amb un nom seguit d'un nombre natural, que correspon al nombre d'augments de la lent, mesurat en diòptries. La majoria de lents d'aproximació que es troba al mercat té com a desavantatge la seva baixa qualitat de construcció, la qual cosa introdueix defectes òptics (aberracions, pèrdua de contrast) que degraden en gran mesura la qualitat de la imatge, de manera que en general es recomanen únicament per a l'ús aficionat.

A més dels lents, existeixen els objectius d'aproximació, que són objectius compostos de major qualitat que els anteriors, amb aspecte i funcionament similars al dels lents d'aproximació, però, aquests consisteixen en un parell acromàtic amb elements d'alta qualitat, el qual preveu millor les aberracions i permet obtenir imatges de major definició. Tot i això, el seu factor d'ampliació és relativament escàs, i el seu cost és bastant més gran que el dels lents d'aproximació tradicionals, per la qual cosa no gaudeixen de popularitat.

• PROFUNDITAT DE CAMP:

La profunditat de camp en fotografia i cinematografia és l'espai que hi ha entre dos punts, pròxim i llunyà, de manera que els objectes que hi ha entre aquests dos punts queden enfocats. Els objectes que queden més propers a la càmera que el punt pròxim surten desenfocats, i també els que queden més allunyats que el punt llunyà. La profunditat de camp no és una zona en què la fotografia està enfocada perfectament sinó la zona de la fotografia on el focus és prou proper al pla nítid com per ser acceptable. La profunditat de camp no dicta tampoc com de borrosos estaran els plans allunyats del pla nítid, una confusió comuna.

La profunditat de camp augmenta en relació inversa a l'obertura, és a dir, com més tancat es troba el diafragma o, el que és el mateix, com més gran sigui el nombre f triat. Per exemple, amb un diafragma de f5,6, la profunditat de camp no serà gaire àmplia, mentre que amb un diafragma de f11 o de f16, en serà considerable.

D'altra banda, com més a prop es trobi el motiu que es vol fotografiar, menor serà la profunditat de camp, independentment del diafragma seleccionat. Si s'utilitzen teleobjectius (o la part alta d'un zoom), també es redueix la profunditat de camp

• TEMPERATURA DEL COLOR :

La temperatura de color d'una font de llum es defineix comparant el seu color dins l'espectre lluminós amb el de la llum que emetria un cos negre escalfat a una temperaturadeterminada. Per aquest motiu aquesta temperatura de color generalment s'expressa en kèlvins, tot i no reflectir expressament una mesura de temperatura.

Representació aproximada de la temperatura segons certs colors

Generalment no és perceptible a simple vista, sinó mitjançant la comparació directa entre dues llums com podria ser l'observació d'un full de paper blanc sota una llum de tungstè (làmpada incandescent) i una altra sota la d'un tub fluorescent (llum de dia) simultàniament.

• BALANÇ DE BLANCS:

En fotografia i en el processament digital d'imatges, el "balanç de blancs" , "equilibri de color" o "equilibri de blancs"és un ajust electrònic que aconsegueix una reproducció de color correcta sense mostrar dominants de color, que són especialment notables en els tons neutres (el blanc i els diferents tons de gris), amb independència del tipus de llum que il·lumina l'escena. Es pot realitzar de forma contínua, automàtica o manual.

• DISTANCIA FOCAL:

La distancia focal o longitud focal de una lente es la distancia entre el centro óptico de la lente o plano nodal posterior y el foco (o punto focal) cuando enfocamos al infinito. La inversa de la distancia focal de una lente es la potencia.

Para una lente positiva (convergente), la distancia focal es positiva. Se define como la distancia desde el eje central de la lente hasta donde un haz de luz de rayos paralelos colimado que atraviesa la lente se enfoca en un único punto. Para una lente negativa (divergente), la distancia focal es negativa. Se define como la distancia que hay desde el eje central de la lente a un punto imaginario del cual parece emerger el haz de luz colimado que pasa a través de la lente.

Para un espejo con curvatura esférica, la distancia focal es igual a la mitad del radio de curvatura del espejo. La distancia focal es positiva para un espejo cóncavo, y negativa para un espejo convexo.

La distancia focal es igual a la distancia del radio, la fórmula es F= R/2.

• SUBEXPOSICIÓ

La subexposició és el cas contrari que la sobreexposició, i es produeix quan no arriba suficient llum al sensor o al rodet de la nostra càmera. Els motius són: una obertura de diafragma massa petita, una velocitat d'obturació massa ràpida, o un ajust d'ISO massa alt. Els fotòmetres de les càmeres digitals tendeixen a subexposar de forma intencionada per evitar les zones irrecuperables de la sobreexposició

La subexposició produeix un efecte d'una imatge massa fosca perdent detall en les ombres, que tenen un aspecte negre profund i manquen de detall, aquest efecte es descriu com “empastades”.

No oblidem que una imatge subexposada té salvació mitjançant el retoc, sempre que no sigui massa intensa, encara que hem de tenir en compte que podem donar-li a la foto un intens soroll digital a causa que no tenim informació amb la qual treballar.

Podem subexposar de forma intencionada per atorgar caràcter, fent les fotos més misterioses, evitant mostrar el detall i permetent que les ombres es facin patents en la imatge.

• SOBREEXPOSICIÓ

Aquest efecte es dóna o es produeix quan hi ha massa llum en una fotografia. Els motius pels quals tenim una sobreexposició poden ser, per exemple, deixar l'obertura de diafragma massa oberta, o que la velocitat sigui massa lenta. Si treballem amb rodet altre motiu pel qual es sobreexposa la fotografia és que ajustem la càmera a una sensibilitat més alta que la que té el rodet.

Centrats en el digital, aquest efecte dóna una imatge final de to pàl·lid i *desteñido, podent perdre completament el detall en les llums més altes(més *fuetes, el sol, per exemple). Aquest tipus d'altes llums es coneix com cremades, i si no són molt llaunes per mitjà de retocs es poden arribar a corregir.

UNITAT 3:  IMATGE EN MOVIMENT

• MUNTATGE

El muntatge  està definit com l'ordenació narrativa i rítmica dels elements objectius del relat. Consisteix a escollir (abans de filmar o gravar la pel·lícula), ordenar i unir una selecció dels plans a registrar, segons una idea i una dinàmica determinada, a partir del guió, la idea del director i l'aportació del muntador.

Ja que de cada escena es fan diverses preses, i que hi ha milers de preses diferents en una pel·lícula, el muntatge constitueix una àrdua tasca. Seguint la trama del guió, el muntador, en general, té llibertat per muntar les diferents preses realitzades d'una escena de la manera que estimi més apropiada. Així mateix pot utilitzar més o menys metratge de pel·lícula de cada presa, i decidir com enllaçar una escena o seqüència amb la següent. Per tot això es considera que el muntatge és una de les disciplines fonamentals en la realització d'una pel·lícula.

• ENCADENAT
• PLA

El pla cinematogràfic és la unitat narrativa més petita però significativa del fet audiovisual. És la part d'una pel·lícula rodada en una única presa.

És una vista des de la càmera de cinema.  

Existeixen múltiples tipus de plans i classificacions dels mateixos, però tradicionalment aquests són els principals plans: plà general, primerisim primer plà, plà detall, plà de conjunt, pla general i gran plà general, etc....

• SEQÜÈNCIA

Una seqüència és un pla o una successió de plans que conformen una unitat narrativa diferenciada per raons espacials o temporals. Dins de la seqüència hi ha d'haver una unitat, tant temporal, com espacial, és a dir, ha de transcórrer linealment en el temps i en un espai únic o relacionat (l'espai pot variar si la càmera segueix el personatge a través de diverses estances o llocs, però això és menys comú) .

Una pel·lícula pot implicar diverses seqüències més o menys importants per a la seva estructura i comprensió. L'anàlisi d'una seqüència és un dels exercicis de base per aprendre a llegir una pel·lícula. Una vegada que s'ha establert la significació de la seqüència quant a la comprensió de la pel·lícula, s'ha de procedir a una anàlisi detallada de l'escriptura fílmica. Es poden considerar els mateixos elements que els de l'anàlisi de la escenificació.

Una seqüència pot estar composta d'un sol pla quan aquest és particularment llarg : és el que s'anomena pla seqüència

• PRESA

Una presa és una actuació enregistrada de forma continuada. El terme s'utilitza en cinema i música per marcar i per seguir les etapes de producció.

La presa o take és també cada un dels fragments en què es divideix el diàleg d'una pel·lícula o sèrie perquè els actors dedoblatge puguin realitzar el seu treball amb major facilitat. Aquests visualitzen cada fragment separadament per memoritzar i/o anotar les pauses, intencions i gests sonors que es produeixin utilitzant un text que ha passat un procés de traducció i ajust. A Espanya, el take és també la unitat per calcular la remuneració de l'actor o actriu de doblatge, que cobrarà una quantitat fixa per sessió o "convocatòria" més una determinada quantitat en funció del nombre de takes que realitzi. En moltes ocasions, els diferents actors i actrius que participen en un take, graven els seus diàlegs separadament per qüestions de qualitat tècnica, fins i tot encara que hagin assajat conjuntament. Així, les mescles i ajusts de volum són més fàcils de controlar.

• PANORÀMICA

Consisteix en un moviment de càmera sobre l'eix vertical o horitzontal (X o I) . Normalment la càmera està situada sobre un trípode i gira al voltant del seu eix. Té un gran valor descriptiu i també pot tenir valor narratiu. S'empra per descobrir una acció o un escenari que no pot abastar-se d'una sola vegada. El seu efecte pràctic és similar al que es produeix quan es gira el cap cap a un costat o un altre per visionar un gran espai. Podem distingir: Panoràmica horitzontal de seguiment, de reconeixement, en escombratge, interrompuda o les panoramiques verticals.

• TRÀVELING

Consisteix en un desplaçament de la càmera variant la posició del seu eix. Aquests moviments solen ser per desplaçament de la càmera per una persona, grua, etc. Moltes vegades s'usa una espècie de via de tren, per la qual es desplaça una "vagoneta" en la qual viatgen la càmera i el seu operador. Té un gran valor expressiu, de relleu i perspectiva narrativa. Existeixen diversos tipus: 

-Avanti o avanç: la càmera s'apropa. Reforça l'atenció.

-Retro o reculada: la càmera s'allunya. Relaxa la tensió, tret que apareguin altres objectes que abans no es veien, despertant nous focus d'atenció.

-Ascendent/descendent: La càmera acompanya al personatge, o mostra alguna cosa en moviment, cap amunt o cap avall.

-Lateral: La càmera acompanya en paral·lel a un personatge que es desplaça horitzontalment o mostra alguna cosa amb un moviment lateral. Permet mantenir a prop l'expressió del personatge que es mou. Els objectes donen la sensació de moure's més de pressa.

-Circular o en arc: La càmera es desplaça en cercle al voltant del personatge o objecte. Aquest moviment sol ser d'exploració, permet veure l'escena des de diferents punts.

• GRUA
• STEADY CAM

Steadicam és el nom comercial del primer estabilitzador de càmera, consistent en un sistema de suspensió i braç recte amb suport per a la càmera i sistema de contrapesos, el que es pot complementar amb un braç isoelástic adossat a una armilla o bodi com se li coneix per augmentar el temps d'utilització en preses llargues, ja que el pes es trasllada dels braços de l'operador als malucs del mateix.

El sistema permet portar la càmera de cinema o televisió lligada al cos de l'operador de càmera mitjançant un arnés. Compensa els moviments de l'operador, mostrant imatges similars al punt de vista subjectiu del personatge.

• MOVIOLA 

La Moviola va ser la primera màquina per a edició de pel·lícules en film, quan va ser inventada per Iwan Serrurier en 1917.

El sistema d'arrossegament de la moviola consisteix en la Creu de Malta, la qual es tracta d'un mecanisme de projector professional que trasllada el fotograma a la part davantera de la finestreta de forma intermitent. La clavilla s'engrana amb les obertures de la creu, actuant així d'eix i fent que la pel·lícula rote noranta graus i que els fotogrames avancin constantment.

A partir dels anys '70 i '80, la moviola va quedant enrere i deixant pas a taules de muntatge horitzontal, és a dir, un nou sistema que permet que la pel·lícula no sofreixi tant a causa de la tensió produïda per la Creu de Malta, es redueixi el soroll i que desaparegui el moviment intermitent. Aquest nou sistema consisteix a substituir la Creu de Malta per un prisma rotatori, el qual també permetrà el visionat dels films a alta velocitat. A més, es podran col·locar diverses pistes d'àudio i imatges. No obstant això, seguim sense obtenir una imatge nítida al cent per cent.

• FLAIXBAC

La analepsis (escena retrospectiva, flashback en anglès) és una tècnica, utilitzada tant al cinema i la televisió com en la literatura, que altera la seqüència cronològica de la història, connectant moments diferents i traslladant l'acció al passat.1 S'utilitza amb bastant freqüència per recordar esdeveniments o desenvolupar més profundament el caràcter d'un personatge.

La analepsis és una volta sobtada i ràpida al passat del personatge, diferent al "*racconto", que és també un faci fallida en el relat tornant al passat, però aquest últim no és tan sobtat i és més *pausado pel que fa a la velocitat del relat.

• FLAIXFORWARD

Un flashforward (prolepsis) és una tècnica narrativa que ocorre quan la seqüència de successos primària en una història és interrompuda per la interjecció d'una escena que representa un esdeveniment futur. Ja t'explica el final al principi per tant no és una tecnica molt utilitzada.

En aquest sentit el flashforward requereix una certa perícia en el seu maneig, ja que és difícil mantenir l'interès del lector quan ja sap quan va a ser el final.

El flashforward s'utilitza en menor quantitat que el seu contrari, el flashback.

• PLA SEQÜÈNCIA

Un plà seqüencia és, al cinema i la televisió, una tècnica de planificació de rodatge que consisteix en la realització d'una presa sense corts durant un temps bastant dilatat, podent usar travellings i diferents grandàries de plànols i angles en el seguiment dels personatges o en l'exposició d'un escenari. Es pot utilitzar per a un efecte dramàtic i narratiu si es fa correctament, i en preses en moviment sovint s'aconsegueix mitjançant l'ús d'una plataforma rodant o una Steadicam.

Aquest procediment no s'usa habitualment a causa del gran nombre d'elements que han de coordinar-se (actors, càmera, il·luminació, etc.), havent d'iniciar-se de nou des del principi si alguns d'ells falla. Per aquest mateix motiu resulta més costós que una planificació més fragmentada.

Un dels més famosos plà seqüencia de la història del cinema pertany a l'arrencada de la pel·lícula Touch of  Evil de Orson Welles, en el qual el suspens centrat en quan esclatarà una bomba col·locada en un cotxe que travessa el centre de la ciutat, es combina amb la presentació de la parella protagonista, tot això embolicat pel ritme sincopat d'un tema d'Henry Mancini.

• RÀCCORD

Continuïtat o ràcord és, en el procés de muntatge de les imatges i l'àudio d'un programa o d'una pel·lícula, el registre dels diferents components d'un pla, com per exemple llum, moviments, posicions, i qualsevol altre detall necessari per supervisar un adequat ajustament entre pla i pla, de forma en l'espectador no es trenqui la il·lusió de seqüència i que es mantingui la continuïtat. 

Hi ha diversos tipus de ràcord:

• La continuïtat a l'espai: Línies virtuals, direcció dels personatges i dels seus gests i mirades.
• La continuïtat en el vestuari i a l'escenari : Ja que les pel·lícules no es registren seguint el guió seqüencial, cal assegurar-se que el vestuari dels personatges i el seu entorn no canvien sense raó.
• La continuïtat en la il·luminació: Que no hi hagi canvis sobtats de tonalitat dins d'un mateix espai i seqüència.
• La continuïtat d'interpretació: També és molt important que els actors i actrius cuidin la continuïtat, no només espacial (cap a on es dirigeixen, etc.) sinó de la seva interpretació. Han de cuidar factors com el to de veu i l'expressivitat perquè resulti natural en cada canvi de pla

• SALT D'EIX 

• FOSA A NEGRE/BLANC

Fosa  és un mecanisme que permet el tancament o l'obertura, sobretot des del negre en el procés d'edició. És una de les marques de puntuació del llenguatge de Cinema o TV, i es fa que una imatge s'apagui gradualment (fosa a /fade out), indicant el final d'una escena o d'una seqüència. El seu contrari és fosa de /fade in, sortida de la imatge d'un fons obscur, ubicada al començament d'una seqüència.

Fosa a negre

S'utilitza sovint per fer la transició entre dues escenes.

La primera escena s'enfosqueix progressivament fins que la pantalla es torna completament negra (fosa a negre), i l'escena següent comença amb una pantalla negra i s'aclareix fins a ser visible de manera normal.

Aquesta tècnica serveix sobretot per separar escenes en les quals es vol ensenyar una discontinuïtat neta, per exemple un salt en el temps o en l'espai. També és sovint utilitzada per acabar la pel·lícula, abans dels títols, dóna aleshores sovint una nota pessimista.

Fosa a blanc

La imatge empal·lideix i es fa blanca.

Aquesta fosa és sovint utilitzada al final d'una pel·lícula per evocar l'alliberament, l'esperança, un nou començament (per exemple el final deLamerica de Gianni Amelio), el despertar, el descobriment de la veritat, però de vegades la mort (el final de Titanic de James Cameron).

• PISTA DE SO

• DOBLATGE 

El doblatge és un procés de postproducció audiovisual que consisteix en substituir el diàleg original d'una pel·lícula, reportatge, programa, documental, etc., per una nova gravació de la banda d'audio (veus). Això es fa amb diverses finalitats, com millorar la locució d'un o diversos actors, corregir problemes en la gravació original del so o oferir els diàlegs en un altre idioma. El doblatge en un altre idioma consisteix en dos processos complementaris: la traducció adaptada dels guions originals i el doblatge en si, és a dir, la gravació d'actors de doblatge (o locutors) del nou text en l'idioma al qual s'ha traduït la versió original. També s'utilitza per a donar veu a actors inexistents, com els personatges dels dibuixos animats o per a afegir un narrador en off (una veu d'algú que no apareix filmat)

• BANDA SONORA

Banda Sonora Original (BSO), en anglès Original Soundtrack (OST), de vegades simplement soundtrack, com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement banda sonora –significant en aquest cas alguna versió o part– és el conjunt de paraules, sons i música que acompanyen una pel·lícula. Normalment, però, i amb algunes rares excepcions, el terme al·ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel·lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaces d'expressar.

• TRANSICIÓ / TALL

La separació o unió de plànols i seqüencies d'un film es fa per mitja de diverses formes d'articulació i puntuació: les transicions. La transició és a més la forma d'aplicar l'el·lipsi entre diverses escenes i s'aplica al moment de l'edició.

Existeixen diversos tipus:

-EL TALL, assemblat d'una imatge amb una altra, juxtaposició senzilla de plànols. La seva principal font expressiva és la *instantaneidad. Est ha d'utilitzar-se amb naturalitat i subtilment perquè l'espectador mantingui la seva atenció ja que és on es fan més evidents els problemes de raccord i continuïtat.

-L'ENCADENAT, es barregen dos plànols, mentre un s'esvaeix l'altre va apareixent de forma gradual. Les dues imatges es barregen i l'espectador arriba a percebre dues imatges al mateix temps amb el mateix pes visual. S'utilitza amb freqüència per mostrar el pas del temps en períodes breus.

-LA FOSA, és una transició en negre entre plànols. La primera imatge va desapareixent gradualment fins a convertir-se la pantalla en negre i viceversa. Utilitzat al cinema clàssic separa temporalment els episodis o seqüències del relat.

-EL DESENFOQUI, desenfoca dos plànols entre si. S'utilitza sobretot per als canvis espacials.

-L'ESCOMBRATGE, és un moviment de càmera tan ràpid que no distingeix amb claredat el contingut de la imatge, l'efecte en l'espectador és molt semblat al del desenfoqui, o el que s'aconsegueix amb la velocitat d'obturació. L'escombratge es realitza en la producció i en la postproducció.

-LES "CORTINILLAS", és una tècnica d'invasió d'una imatge a una altra, des de qualsevol angle, de dalt a baix, d'esquerra a dreta, passos de *pagina, etc. Un nou plànol apareix i empeny al plànol anterior que és reemplaçat pel primer. Aquesta tècnica aquesta en decadència en l'actualitat, s'utilitza més en *videos de noces que en grans produccions.

Unitat 4: No vocabulari

UNITAT 5: LA TELEVISIÓ

REALITZACIÓ MULTICAMARA

TELEBASURA

EMISSIÓ EN DIFERIT

SITCOM

TALKSHOW

LATE NIGHT SHOW

El late night show (programa del final de la nit), també conegut per late night o late show, és un format propi de la franja horària entre les 23:30 i les 3:00, sobretot habitual entre les 0:00 i les 2:00.

El concepte de batega xou s'ha ampliat gairebé tant com la pròpia franja horària a la qual pertany i podem parlar d'un gènere que abastaria des del clàssic programa d'entrevistes (monòlegs i entrevistes dins d'un programa de varietats) emès en horari nocturn, fins als sketches satírics, la paròdia i la imitació, o la crítica política.

PLATÓN

Un estudi de televisió, conegut com a plató (a Espanya), fòrum (a Mèxic), estudi o set televisiu, és un lloc tancat i aïllat de llums, sons i camps magnètics externs, en el qual es poden col·locar equips audiovisuals tals com a càmeres de televisió, focus d'il·luminació professional, so professional per penetrar l'enregistrament o retransmissió de programes de televisió, amb la major neteja de llum, imatge i so en l'ambient possible i necessari per donar la qualitat broadcast necessària per emetre programes de televisió amb la màxima qualitat.

CROMA KEY

El croma, o clau de color (de l'anglès chroma key) és una tècnica audiovisual utilitzada molt àmpliament tant en cinema, televisió i fotografia, que consisteix a extreure un color de la imatge (usualment el verd o el blau) i reemplaçar l'àrea que ocupava aquest color per una altra imatge o video, amb l'ajuda d'un equip especialitzat o un ordinador. Això es fa quan és massa costós o inviable rodar al personatge en l'escenari desitjat, o per evitar la laboriosa retallada del personatge fotograma a fotograma (rotoscopia).Perquè això funcioni, la roba de l'actor o el que estigui avanci del fons no poden ser del mateix color.

Aquesta tècnica ja es va desenvolupar per al cinema en la dècada de 1930, molt abans de l'ús d'ordinadors en la post-producció d'imatge. En tenir el negatiu 3 capes (sensibles al verd, el vermell i el blau), revelant només la capa del color a extreure s'obtenia una imatge intermèdia, la qual era utilitzada després, al positivar la pel·lícula, com a màscara per eliminar aquest color i transparentar, en el seu lloc, la imatge de fons, que es col·locava sota durant el positivat.

TELEPRONTER

El teleprompter (també anomenat autocue o cue per influència del nom de la principal empresa fabricadora) és un aparell electrònic que reflecteix el text de la notícia, prèviament carregat en una computadora, en un cristall transparent que se situa en la part frontal d'una càmera. En alguns casos es controlen a través d'un pedal en els peus del presentador que, en trepitjar-ho, fa avançar el text i, si deixa de trepitjar-ho, aquest es deté. D'aquesta manera, el subjecte pot llegir amb comoditat i al seu ritme.

En altres ocasions, és controlat per un operador que ha de portar el ritme del narrador, perquè la lectura es noti natural i pausada. Regularment, ha d'estar instal·lat en totes les càmeres que s'usen a l'hora d'una transmissió.

CONTROL DE REALITZACIO

La realització és el procés pel qual es crea un producte audiovisual i abasta des de l'etapa de desenvolupament del mateix fins a la distribució.

La realització suposa assumir decisions tant a nivell artístic com a productiu i la limitació únicament ve donada pels mitjans tècnics disponibles (pressupost del que es disposa i equip amb que s'explica) i pels requisits de programació. En el cas de grans produccions en les quals estan involucrades importants empreses productores pot estar limitada per la pròpia línia editorial i ideologia de qui encarrega el producte.

Independentment del tipus de producte del que es tracti, en general, un procés de realització segueix les següents etapes:

Elaboració de la idea i guió o tractament

Cerca d'inversors

Contractacions i signatura de contractes

RATING

La quota de pantalla o rating és una xifra que indica el percentatge de llars o espectadors que estan veient un programa de televisió sobre el total que durant l'emissió té encès el seu televisor.

La quota de pantalla és el resultat de la multiplicació de l'abast (individus o si escau llars) per la fidelitat (temps invertit). La suma de quotes de pantalla donen com resultat el share, que representa el total d'aparells receptors encesos en un moment donat. Per tant, el share indica el total d'audiència que es reparteixen entre les diferents cadenes de televisió. I la quota de pantalla representa la part del share que cada cadena aconsegueix. Aquesta dada es mesura amb audímetres.

És a dir, rating és una xifra que indica el percentatge de llars o espectadors amb la TV encesa en un canal, programa, dia i hora específics (o promediando minuts i dates), en relació al total de TV Llars o televidents considerats en la mostra (encesos + apagats). Aquesta xifra sempre va a ser menor que la de share.

SHARE

El share és el percentatge de llars sintonitzant un canal específic en relació amb el total de llars enceses, és a dir, representa la participació d'un determinat canal en els encesos. Aquesta xifra és major que el rating.

L'Audímetre, també denominat People ficar (mesurador de persones en anglès) és un aparell que es connecta a la televisió i mesura automàticament l'audiència de forma permanent, usant-se les dades per obtenir dades estadístiques.

L'aparell no pot ser adquirit, ni tampoc pot una persona oferir-se voluntàriament per a l'estudi. L'empresa encarregada realitza els estudis corresponents i ho ofereix a un grup estadísticament significatiu de persones. Aquestes persones no reben pagament per l'estudi, però poden aconseguir premis de part de l'empresa, com a electrodomèstics, però no aparells de televisió ja que això alteraria el mesurament.

PRIME TIME

L'horari de màxima audiència, horari estel·lar o horari central, també conegut com prevalgui estafi a Estats Units, és una franja de temps o espai televisiu dedicada a programació exclusivament a la família, en diversos països varia el tipus de programació familiar i l'horari en què es transmet.

A Espanya, l'horari central comença bastant tarda en comparació de la majoria dels països, ja que va de 22:00 fins a 1:00. La majoria dels informatius a Espanya comencen a les 21:00, seguint l'horari central una hora després. No obstant això, a causa de la forta competència en els noticiaris, sobretot entre els de les cadenes privades, a més del major temps utilitzat per al retorn a les llars i una major demanda per continguts de contingència, en els últims anys fins i tot s'ha retardat fins a les 23:00. La majoria dels canals demoraven anteriorment l'horari central únicament per evitar que els seus programes estavella s'enfrontin a esdeveniments esportius, com la Lliga de Campions de la UEFA en TVE.